Denuncia
contra Josep Aresté
Enveja és la paraula. Per enveja ens hem reunit aquí. Enveja és el que motiva el nostre escrit. Enveja de no tenir una muntanya amb el nostre nom. Enveja de no imaginar-nos amb la teva vitalitat als setanta -cinc anys. Enveja de no ser els primers en el ranking d'assistència paraigüera (i al pas que anem no podrem ser-ho mai). Enveja al no tenir setanta-cinc anys i malgrat això no sentir-nos més joves que tu. Enveja d'aquesta enciclopèdia amb potes, amb el qual hem pogut conèixer i reconèixer tots els racons i indrets del nostre paisatge natural i cultural. Molta enveja, Josep, molta enveja!.
Josep, però ara en serio, com t'ho fas? No pretendràs fer-nos creure que lo teu és natural, que la teva forma física i anímica procedeix del règim que segueixes, dels alls que et menges, de les costums que practiques, de la teva casual pertinença al signe Sagitari. Estem inquiets per conèixer la veritat i estem disposats a fer el que sigui per a que ens ho expliquis. Digues la veritat. Quina fou la vanitat juvenil que et va portar a fer un pacte tal amb el diable per esdevenir el Dorian Grey català? Quina droga apures cada matí que et dóna aquesta energia? Quin és l'elixir de la teva joventut? Necessitem saber-ho, nosaltres també en volem. O, podria ser, digues-nos-ho, que fossis un extraterrestre, com expliques sinó aquest líquid verd i pastós que et menges al mig de les teves caminades, no pretendràs que ens creguem que és alvocat, com tu ens dius?. No Josep, som amics o no? digues la veritat. O, simplement, lo teu és una deformació genètica, o, pitjor encara, una malaltia qualsevol, un nou virus desconegut. Volem contagiar-nos Josep.
Aquestes són les preguntes que fa anys que ens estem fent, tenim el pap ple d'incògnites i necessitem alimentar-nos de respostes.
Hem buscat…, no et pensis. I…, al no trobar, t'hem maleït.
Hem intentat abandonar-te. Hem intentat avançar-nos a l'excursió per veure si et perdies al bosc, però tu com Hansel i Gretel tornaves a casa. Hem intentat fer més dures i punxegudes les excursions i hem aconseguit reduir el nombre de paraigüers fins a extrems mai vistos, però tu -per desesperació nostre- hi eres. Encara recordem amb mal humor com vàrem organitzar una sortida al Puig Sacalm pel camí dels ganxos de ferro o pollegons i vàrem acabar sent un grup molt reduït de mitjana d'edat superior als seixanta ja que els de menys de cinquanta havien fet figa, però tu hi eres!!!
No resistíem l'enveja i no ens podíem separar de tu. Has estat com una creu a la nostra esquena, una "lapa" immensa de la que no podíem fugir. Si anàvem al Palau de la Música, allí estava l'Aresté; si anàvem a ballar sardanes, allí estava l'Aresté; si anàvem tranquil·lament a la platja de l'Escala, allí estava l'Aresté, si anàvem a la última exposició de pintura, allí estava l'Aresté; si anàvem a la presentació del llibre que acabava d'escriure un nou autor promesa, allí estava l'Aresté; si anàvem a esquiar, allí estava l'Aresté; si anàvem a veure uns retaules romànics que consideràvem totalment desconeguts, allí trobàvem a l'Aresté. Si no sortíem de casa per no trobar-te, la dona (o l'home) arribava a casa amb la noticia que s'havia trobat a l'Aresté a les Rambles i que ens enviava records. El teu do de la ubiqüitat accentuava les nostres sospites de que alguna cosa estranya ens estaves amagant. Per fer les coses més difícils encara, sempre et trobàvem somrient, com si tal cosa, parlant-nos amb la il·lusió d'un infant.
Tot això pensàvem i tot això hem fet, sense èxit, per fugir de tu al no resistir la nostra enveja. I això és el que volíem dir aquesta nit.
Però, aquest matí, per casualitat, estàvem navegant per Internet quan de sobte hem trobat la web: http//:www.amistat.com. Allí hi hem trobat moltes fotos, molts records, molta alegria, moltes suades junts, moltes xerrades junts. I allí hem trobat la formula magistral del teu elixir de joventut (certament hi havia un elixir, n'estàvem segurs).
La formula magistral deia:
§ 10 grams, cada dia, d'il·lusió desbordada per la vida
§ L'excipient d'aquesta formula: l'amistat.
En fi…amb la immensa satisfacció d'haver-te robat aquest secret i amb l'energia que aquest ens donarà ens proposem celebrar junts de nou el teu centenari d'aquí vint-i-cinc anys després de moltes més excursions amb El Paraigua.
Per acabar, fent un esforç impropi, per mor de la nostra enveja, ens atrevim a dir: moltes gràcies Josep per ser com ets i estar-ho celebrant avui amb nosaltres!
I quina millor manera de celebrar-ho que acabant la Ruta dels Bons Homes en homenatge a un d'ells.
----------------------------
Bueno i aquest cop no tiris al buzon una carta posant el nostre nom i apellido a la direcció i a dins una correcció d'aquest rollo que hem escrit, pues ya tenim el nivell C, vale?
El Paraigua
Àreu, 3 de juny del 2000