Denuncia
contra Josep Aresté
Enveja és la
paraula. Per enveja ens hem reunit aquí. Enveja és el que motiva el nostre
escrit. Enveja de no tenir una muntanya amb el nostre nom. Enveja de no
imaginar-nos amb la teva vitalitat als setanta -cinc anys. Enveja de no ser els
primers en el ranking d’assistència paraigüera (i al pas que anem no podrem
ser-ho mai). Enveja al no tenir setanta-cinc anys i malgrat això no sentir-nos
més joves que tu. Enveja d’aquesta enciclopèdia amb potes, amb el qual hem
pogut conèixer i reconèixer tots els racons i indrets del nostre paisatge
natural i cultural. Molta enveja, Josep, molta enveja!.
Josep, però ara en
serio, com t’ho fas? No pretendràs fer-nos creure que lo teu és natural, que la
teva forma física i anímica procedeix del règim que segueixes, dels alls que et
menges, de les costums que practiques, de la teva casual pertinença al signe
Sagitari. Estem inquiets per conèixer la veritat i estem disposats a fer el que
sigui per a que ens ho expliquis. Digues la veritat. Quina fou la vanitat
juvenil que et va portar a fer un pacte tal amb el diable per esdevenir el
Dorian Grey català? Quina droga apures cada matí que et dóna aquesta energia?
Quin és l’elixir de la teva joventut? Necessitem saber-ho, nosaltres també en
volem. O, podria ser, digues-nos-ho, que fossis un extraterrestre, com
expliques sinó aquest líquid verd i pastós que et menges al mig de les teves
caminades, no pretendràs que ens creguem que és alvocat, com tu ens dius?. No
Josep, som amics o no? digues la veritat. O, simplement, lo teu és una
deformació genètica, o, pitjor encara, una malaltia qualsevol, un nou virus
desconegut. Volem contagiar-nos Josep.
Aquestes són les
preguntes que fa anys que ens estem fent, tenim el pap ple d’incògnites i
necessitem alimentar-nos de respostes.
Hem buscat…, no et
pensis. I…, al no trobar, t’hem maleït.
Hem intentat
abandonar-te. Hem intentat avançar-nos a l’excursió per veure si et perdies al
bosc, però tu com Hansel i Gretel tornaves a casa. Hem intentat fer més dures i
punxegudes les excursions i hem aconseguit reduir el nombre de paraigüers fins
a extrems mai vistos, però tu -per desesperació nostre- hi eres. Encara
recordem amb mal humor com vàrem organitzar una sortida al Puig Sacalm pel camí
dels ganxos de ferro o pollegons i vàrem acabar sent un grup molt reduït de
mitjana d’edat superior als seixanta ja que els de menys de cinquanta havien
fet figa, però tu hi eres!!!
No resistíem
l’enveja i no ens podíem separar de tu. Has estat com una creu a la nostra
esquena, una «lapa» immensa de la que no podíem fugir. Si anàvem al Palau de la Música, allí
estava l’Aresté; si anàvem a ballar sardanes, allí estava l’Aresté; si anàvem
tranquil·lament a la platja de l’Escala, allí estava l’Aresté, si anàvem a la
última exposició de pintura, allí estava l’Aresté; si anàvem a la presentació
del llibre que acabava d’escriure un nou autor promesa, allí estava l’Aresté;
si anàvem a esquiar, allí estava l’Aresté; si anàvem a veure uns retaules
romànics que consideràvem totalment desconeguts, allí trobàvem a l’Aresté. Si
no sortíem de casa per no trobar-te, la dona (o l’home) arribava a casa amb la
noticia que s’havia trobat a l’Aresté a les Rambles i que ens enviava records.
El teu do de la ubiqüitat accentuava les nostres sospites de que alguna cosa
estranya ens estaves amagant. Per fer les coses més difícils encara, sempre et
trobàvem somrient, com si tal cosa, parlant-nos amb la il·lusió d’un infant.
Tot això pensàvem i
tot això hem fet, sense èxit, per fugir de tu al no resistir la nostra enveja.
I això és el que volíem dir aquesta nit.
Però, aquest matí,
per casualitat, estàvem navegant per Internet quan de sobte hem trobat la web:
http//:www.amistat.com. Allí hi hem trobat moltes fotos, molts records, molta
alegria, moltes suades junts, moltes xerrades junts. I allí hem trobat la
formula magistral del teu elixir de joventut (certament hi havia un elixir,
n’estàvem segurs).
La formula
magistral deia:
§
10 grams, cada dia, d’il·lusió desbordada
per la vida
§
L’excipient d’aquesta formula: l’amistat.
En fi…amb la
immensa satisfacció d’haver-te robat aquest secret i amb l’energia que aquest
ens donarà ens proposem celebrar junts de nou el teu centenari d’aquí
vint-i-cinc anys després de moltes més excursions amb El Paraigua.
Per acabar, fent un
esforç impropi, per mor de la nostra enveja, ens atrevim a dir: moltes gràcies
Josep per ser com ets i estar-ho celebrant avui amb nosaltres!
I quina millor
manera de celebrar-ho que acabant la Ruta dels Bons Homes en homenatge a un
d’ells.
—————————-
Bueno i aquest cop
no tiris al buzon una carta posant el nostre nom i apellido a la direcció i a
dins una correcció d’aquest rollo que hem escrit, pues ya tenim el nivell C,
vale?
El Paraigua
Àreu, 3 de juny del
2000